TEXTOS PERSONALS

VALENCIA - MARRAKECH, FILLS D'INMIGRANTS

Al llarg dels darrers anys milers d’estrangers han arribat al nostre país amb la intenció de trobar un treball i una llar dins de les nostres fronteres. Molts d’ells no s’han quedat només amb això, sinó que han decidit crear una família lluny de les seves ciutats d’origen, en un territori on sovint la cultura i l’idioma els resulten aliens.

Aquells que han immigrat van afrontar al seu dia i sovint continuen afrontant tot el procés d’adaptació a la nova situació: aprenentatge de la llengua, creació de noves xarxes socials, conèixer l’entorn que els envolta… A més d’una nova identitat, la de l' estranger o immigrant. Però, i els seus fills? Com els afecta la condició dels seus pares? De quina manera l’origen dels seus pares influeix en la construcció de la seva pròpia identitat? De quina manera la nostra societat  influeix en la construcció de la seva identitat en considerar-los immigrants de segona generació?

Es el cas de la meua história familiar, mon pare es del Marroc, exactamente de Marrakech i va vindre a Valencia ja fa 20 anys, per a finalitçar els seus estudis de educació física, ma mare es Valenciana i jo i els meus germans vam naixer açí a Valencia. Desde sempre, quan era menuda, m'han fet la mateixa pregunta una i altra vegada, "¿tu que et sents espanyola o magrebia?", i jo sempre he contestat el mateix "jo soc com el café amb llet: soc Valenciana i Marrakchia", afortunadament com filla d'inmigrant sempre he pogut estar en contacte amb ambdues cultures i he pogut viure molt bones experiencies aprenent d'ambdos, jo pense personalment que aço es lo bo de ser filla d'inmigrant, que t'enriquixes molt més, no a soles de la cultura, gràcies a aixó soc bilingüe ja que com he dit abans sempre he estat en contacte amb la meua cultura àrab i mon pare ens ha parlat àrab a casa, aixó m'ha servit  també molt en les meues experiencies com a docent durant les meues pràctiques, en les que he pogut estar en contacte i comunicarme amb xiquets del Marroc que acabaven de vindre del seu país i el professors no podien quasi comunicarse amb ells, la veritat que ha sigut un grata experiencia, amb la qual a partir d'aquells díes estic colaborant en un proyecte multicultural amb ells, que més en d'avant al blog tractare. :) Per aixó puc dir que mai he tingut problemes amb la llengua i que com valenciana que soc el parle sense molta dificultad.

A més el estar inmersa en dues cultures a creat en mi una identitat personal plena de valors com la tolerancia, obrirme la mentalitat cap a la multiculturalitat, el ser més empàtica... per aixó m'agradaría molt poder treballar també com professora d'espanyol per a extrangers.

Moltes vegades mantenim la idea que existeixen dos grups: «els d’aquí» i «els de fora», agrupant, a més, pares i fills en el mateix grup i fent més complicada la construcció de la seva identitat, la sensació de total pertinença a la societat en què van néixer i en què conviuen, en segon lloc reflecteix la idea que els xiquets han de fer alguna cosa per a aconseguir ser vistos com a locals, sigua passar un temps en la societat receptora, sigua aprendre les seves llengües, desenvolupar un sentiment de pertinença, o bé unes quantes d’aquestes coses a la vegada, condició que no s’exigeix a la resta dels seus companys.

Referint-se als seus orígens i a la seva identitat, l’escriptor francolibanès Amin Maalouf mencionava: «A vegades, quan he acabat d’explicar amb tot detall les raons per les quals reivindico plenament totes les meves pertinences, algú se m’acosta per dir-me en veu baixa, posant-me una mà a l’espatlla: és veritat el que dius, però, en el fons, què és el que et sents?». En efecte, durant el procés de construcció de la seva identitat, els fills dels immigrants sovint es troben en una disjuntiva. Hereus de dues societats diferents, són capaços d’identificar-se amb totes dues sense acabar de pertànyer a cap. Tot i això, el que és una paradoxa d’aquesta disjuntiva és que no parteix d’inquietuds personals, sinó que ve imposada des de fora. Què mentre aquesta societat no els considera totalment «d’aquí» per mostrar trets físics diferents o un nom i cognoms que ens resulten inusuals, de la mateixa manera, en la cultura dels seus pares tampoc no són acollits com a iguals perquè actuen i parlen d’una manera diferent. Estrangers en ambdós territoris, els fills d’immigrants es troben durant el seu procés de socialització amb infinitat d’ambivalències i missatges contradictoris que fan que aquest procés resulti més complicat, 

La realitat és que tots som hereus de cultures diverses, si entenem per cultura com a quelcom no solament imposat per un origen geogràfic, sinó les diferents experiències i valors que han conformat la nostra personalitat i la dels qui ens envolten. Al llarg de la nostra educació ens veiem influïts per la professió dels nostres pares, pels gustos dels nostres amics, pels ensenyaments dels nostres professors, etc. I tota aquesta informació la rebem, la processem, decidim quina afegirem a la nostra pròpia identitat i per què, conformant el puzle de la nostra identitat. I cosa que és més important, ho fem cada dia i d’una manera natural, sense que això suposi un esforç de part nostra.

L’ésser humà és capaç d’acceptar valors de cultures diverses i d’unificar-los en una sola personalitat, fet que ens confereix una identitat única. En el moment d’eliminar les etiquetes que diferencien aquests xiquets de la resta dels seus companys de classe, en el moment d’entendre que no sempre hem de pertànyer a un únic lloc i que el fet de provenir d’orígens diversos, lluny de ser una font de conflicte ha de ser una oportunitat, facilitem tot el procés de construcció de la seva identitat. O almenys, l’equiparem al de la resta de la societat a què pertanyen, afavorint una societat més justa i igualitària en la qual tots els ciutadans se sentin representats.