L'any passat quan el nostre professor Alexandre Bataller ens va fer la proposta de realitzar la ruta
literària la qual girava entorn al poeta valencià Vicent Andrés Estellés, en un
primer moment, vaig sentir certa curiositat ja que ha estat un poeta present al
llarg de tota la meva vida estudiantil a tots els nivells d’educació. Des de
ben menudeta, durant l’etapa de primària, apareixia el seu nom als llibres de
text, després, durant els cursos de secundaria i batxillerat he tingut que
aprendre un fum de vegades les característiques principals de la seva obra, he
hagut de memoritzar diverses poemes i obres escrits per ell... és a dir, que el
meu contacte amb aquest autor puc dir que ha estat ininterromput al llarg de la
meva carrera acadèmica. I, ha sigut en aquest curs de Magisteri quan he reprès el
seu estudi, però, aquesta vegada d’una manera diferent. Ara, no he tingut que
passar dies i dies estudiant cara el llibre sinó que he conegut més a fons una
de les seves obres “El llibre de meravelles” i, a més, de més a prop visitant
molts dels llocs que deixa plasmats als seus poemes i, sobretot, vivint moments
molt significatius per a mi que mai oblidaré. Dic aquestes paraules perquè
gràcies a Vicent Andrés Estellés.
El dia que Alexandre ens va explicar tot allò que anàrem a
visitar i fer al llarg de la ruta literària, i en el moment en el qual vaig
sentir “anirem a visitar el cementeri de Paterna per tal de veure en primera
persona una de la temàtica que tracta Vicent Andrés Estellés en els seus
poemes, la postguerra i els afusellaments que tingueren lloc en ella”, un
calfred em va recórrer tot el meu cos.
Com a futurs mestres hem de valorar allò que tenim de
patrimoni cultural per que és una ferramenta única per lluitar lliurement amb
la ignorància, les presses, les queixes pel no res, la apatia i la
des-motivació. Eixa passió se'ns oblida a tots i ha de vindre algú per
obrir-nos els ulls als tresors històrics dels racons de la nostra ciutat i la
nostra terra. Des del tramvia de Vicent Andrés Estellés fins el Portal de la
Valldigna o el Tribunal de les Aigües. És “normal”, vivim depresa, però, estareu d´acord amb mi, en que no
hauria de ser-ho. Especials m'han resultat els moments quan de la mà d'una companya vaig cantar M'aclame a Tu.
El repensar en la qüestió dels fòrums que es com varem treballar amb Bataller com una forma de
llevar-nos pressió acadèmica que és avorrida i aplanadora de ments i
aprofitar-la com una oportunitat de trobada i conversa entre nosaltres. Tot un
plaer, i "açò no acaba ací"...
Treball en grup, feina difícil? Sí, però a la fi,un vehicle
als nostres camins. Camins
d´esforç que no és tant si pensem en la nostra tasca de
il·lusió i responsabilitat front l´educació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario