QUIN PAPER TÉ EL MESTRE?

Parlar de les experiències individuals està molt bé, però l’ensenyament és molt més divers. Sí, és cert! Hi ha escoles verdes, n’hi ha que tenen horts ecològics, n’hi ha que tenen projectes lingüístics d’escola trilingüe i fins i tot amb quatre llengües … I la diversitat es mostra en tot el seu esplendor al programa, penso jo, a partir dels testimonis individuals. La diversitat no ens ha de fer por, ni els en fa als mestres , ni a l’equip directiu d’un IES amb 40 professors interins pendents de l’adjudicació de places. El que ha de fer la diversitat és ser tractada com un repte, treballada amb coherència, i posant-hi tothom de la seva part, i -perquè no dir-ho- amb més recursos, no amb més discursos.

Mostrar sempre experiències positives potser no dóna una visió completa del món educatiu. Sí, ho comparteixo, però per netejar draps bruts en qüestions d’ensenyament la televisió no ha de ser el mitjà. Per cert, ja hi ha altres programes de denúncia, i molts d’altres que quan hi ha un estirabot en algun lloc se’n nodreixen abastament. El Departament d’Ensenyament ja té els seus mitjans, i fins on jo sé, han funcionat i funcionen prou bé.

Un problema evident dels nostres dies és la falta de recursos i, com que gestionem els pocs que hi ha, sempre s’han de sentir els comentaris sobre la necessitat que s’aboquin tots els diners a les escoles públiques i que deixin de donar-se’n a les privades concertades. Estic d’acord amb aquesta afirmació, però també que hi hagi una compensació -a la renda o on sigui-, en què els pares que paguen els seus impostos com tothom, puguin desgravar la despesa suplementària (la despesa que va del que paguen actualment al que haurien de pagar si l’escola no fos concertada) per decidir portar el seu fill a la privada-privada. Ep! i pensem tots plegats el servei que fan al país les escoles privades concertades que, de no ser-hi, de segur que hi hauria un problema de recursos, i de capacitat, molt gran.

Les escoles estan plenes de persones que fan de mestres sense cap motivació, que hi són només per guanyar-se el sou i prou. Doncs sí, com en tots els col•lectius, i aquest sou que es guanyen ja us dic que el 98% el tenen ben guanyat. Però en aquest col•lectiu hi ha una avantatge, ja no hi ha mestres únics que ho fan tot. Un alumne, sigui de l’escola que sigui i estigui en el curs que estigui, rep al dia classe de com a mínim tres mestres; els cicles, són de dos cursos i els docents es reuneixen periòdicament per treballar aspectes a millorar; els equips directius fan una tasca de cohesió, coordinació i planificació impagable… Per tot plegat, un mestre que no fa bé la seva feina queda diluït en el sistema, i més que els alumnes, són els propis companys i companyes qui el pateixen més.

Finalment, els nostres alumnes són els que treuen pitjors resultats en les estadístiques internacionals. I, si s’ha de donar la culpa a algú dels resultats, hi ha una culpa molt repartida amb aquest tema: pares i mestres a parts iguales, però també de la construcció social que tenim. La necessitat de treballar els dos components de la parella -en el millor dels casos actualment- fins a hores intempestives afecta l’educació dels infants i adolescents, com també afecta una crisi de valors del nostre entorn. Una crisi de valors que es manifesta en què gairebé tots donem més importància a un esportista que a un cardiòleg, preferim el lleure al treball constant, i on fins i tot qui fa diner fàcil té un renom i un prestigi molt superior a qui refusa un ascens a la feina per restar al costat de la família.