QUIN PAPER TÉ EL MESTRE?


Parlar de les experiències individuals està molt bé, però l’ensenyament és molt més divers. Sí, és cert! Hi ha escoles verdes, n’hi ha que tenen horts ecològics, n’hi ha que tenen projectes lingüístics d’escola trilingüe i fins i tot amb quatre llengües … I la diversitat es mostra en tot el seu esplendor al programa, penso jo, a partir dels testimonis individuals. La diversitat no ens ha de fer por, ni els en fa als mestres , ni a l’equip directiu d’un IES amb 40 professors interins pendents de l’adjudicació de places. El que ha de fer la diversitat és ser tractada com un repte, treballada amb coherència, i posant-hi tothom de la seva part, i -perquè no dir-ho- amb més recursos, no amb més discursos.
Mostrar sempre experiències positives potser no dóna una visió completa del món educatiu. Sí, ho comparteixo, però per netejar draps bruts en qüestions d’ensenyament la televisió no ha de ser el mitjà. Per cert, ja hi ha altres programes de denúncia, i molts d’altres que quan hi ha un estirabot en algun lloc se’n nodreixen abastament. El Departament d’Ensenyament ja té els seus mitjans, i fins on jo sé, han funcionat i funcionen prou bé.
Un problema evident dels nostres dies és la falta de recursos i, com que gestionem els pocs que hi ha, sempre s’han de sentir els comentaris sobre la necessitat que s’aboquin tots els diners a les escoles públiques i que deixin de donar-se’n a les privades concertades. Estic d’acord amb aquesta afirmació, però també que hi hagi una compensació -a la renda o on sigui-, en què els pares que paguen els seus impostos com tothom, puguin desgravar la despesa suplementària (la despesa que va del que paguen actualment al que haurien de pagar si l’escola no fos concertada) per decidir portar el seu fill a la privada-privada. Ep! i pensem tots plegats el servei que fan al país les escoles privades concertades que, de no ser-hi, de segur que hi hauria un problema de recursos, i de capacitat, molt gran.
Les escoles estan plenes de persones que fan de mestres sense cap motivació, que hi són només per guanyar-se el sou i prou. Doncs sí, com en tots els col•lectius, i aquest sou que es guanyen ja us dic que el 98% el tenen ben guanyat. Però en aquest col•lectiu hi ha una avantatge, ja no hi ha mestres únics que ho fan tot. Un alumne, sigui de l’escola que sigui i estigui en el curs que estigui, rep al dia classe de com a mínim tres mestres; els cicles, són de dos cursos i els docents es reuneixen periòdicament per treballar aspectes a millorar; els equips directius fan una tasca de cohesió, coordinació i planificació impagable… Per tot plegat, un mestre que no fa bé la seva feina queda diluït en el sistema, i més que els alumnes, són els propis companys i companyes qui el pateixen més.
Finalment, els nostres alumnes són els que treuen pitjors resultats en les estadístiques internacionals. I, si s’ha de donar la culpa a algú dels resultats, hi ha una culpa molt repartida amb aquest tema: pares i mestres a parts iguales, però també de la construcció social que tenim. La necessitat de treballar els dos components de la parella -en el millor dels casos actualment- fins a hores intempestives afecta l’educació dels infants i adolescents, com també afecta una crisi de valors del nostre entorn. Una crisi de valors que es manifesta en què gairebé tots donem més importància a un esportista que a un cardiòleg, preferim el lleure al treball constant, i on fins i tot qui fa diner fàcil té un renom i un prestigi molt superior a qui refusa un ascens a la feina per restar al costat de la família.




NOTÍCIA DOMINI DEL MESTRE D'UNA LLENGUA

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120313/54267514901/mestres-millors-llengua.html

La Generalitat vol exigir un mínim d'un sis a les proves de castellà i català de selectivitat per poder estudiar Educació

Els nous criteris de selecció i filtre entrarien en vigor el setembre del 2013. Encara que s'ha plantejat una mesura semblant amb l'anglès, hi ha falta d'acord | Millor atenció als alumnes, recursos i estabilitat, els altres fronts de l'educació.



Els futurs mestres hauran de ser millors en llengua. Aquest és l'objectiu que s'ha marcat la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i que comparteixen diversos degans de les facultats de formació del professorat a Catalunya. El departament que dirigeix Rigau i la Secretaria d'Universitats i Recerca volen introduir requisits extres als estudiants que cursin Educació Primària, i una de les propostes és exigir un mínim de sis punts en els exàmens de selectivitat de llengua castellana i llengua catalana. Ahir a la tarda, els degans de les nou facultats d'Educació es van reunir amb representants del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) per debatre aquest assumpte. L'opinió general entre els degans és que, certament, el nivell de llengua dels estudiants que entren a Magisteri ha de ser més alt i que cal actuar. Ara bé, discrepen sobre quina és la fórmula més adequada per aconseguir-ho. Uns coincideixen amb Rigau i aposten per exigir una nota mínima per accedir a aquesta carrera. D'altres plantegen dubtes sobre els efectes de la mesura i prefereixen matisar l'enfocament. Sigui com sigui, els degans van advocar ahir per continuar madurant el tema i reprendre les reunions des-prés de Setmana Santa. Ensenyament i Universitats s'han proposat que el curs 2013-2014 aquests requisits extres ja siguin efectius, és a dir, que els estudiants que facin la selectivitat el juny del 2013 i vulguin accedir a Educació Primària hauran de reforçar el seu domini de la llengua, tant si els demanen un sis de nota mínima com si s'opta per una altra solució.

El mestre resulta clau per al progrés de l'alumne. L'aclamat sistema educatiu finlandès, per exemple, destaca pel seu extraordinari procés de selecció i formació de docents, on la professió de mestre té un gran prestigi social. En aquest sentit, Rigau s'inclina per endurir els criteris de selecció del professorat, que entrin els millors. L'ensenyament de les llengües i de les matemàtiques

és crucial, coincideixen els docents. Ensenyament ha centrat precisament el seu pla de millo-ra en la lectura, ja que suposa

la base de tot el coneixement. Tanmateix, un 22% dels estudiants de primària a Catalunya passa a secundària sense entendre bé el que llegeix. I és per això que Rigau aposta per demanar més als futurs docents, entre altres qüestions.

"Sembla lògic que les persones que hagin de formar els alumnes tinguin un bon domini de la llengua; seria positiu introduir algun filtre en la selecció d'estudiants de Magisteri", assenyala Climent Giné, degà de la facultat d'Educació de Blanquerna-URL. L'accés al grau d'Educació Primària funciona igual que amb les altres carreres: hi ha una sèrie de places que s'omplen en funció de la nota d'accés dels aspirants. Aquesta nota s'obté mitjançant la ponderació dels resultats de selectivitat (40%) i l'expedient de batxillerat (60%). Això per als alumnes que vénen directament de batxillerat; per als que vénen d'FP -a Magisteri, molts estudiants hi arriben per aquesta via- la nota d'accés és la mitjana del cicle de grau superior cursat -si volen pujar nota sí que han de superar alguns exàmens de selectivitat-. Al final, la nota de tall la marca l'estudiant que ha aconseguit entrar amb la puntuació més baixa. Per exemple, aquest curs, la nota de tall a la facultat de Formació del Professorat de la UB va ser de 8,3 sobre 14 a Educació Primària -la nota mínima amb què algú va aconseguir accedir- i de 8,2 a la UAB -vegeu el gràfic-. Les facultats d'universitats privades estableixen els seus propis criteris de selecció. El que proposa la Generalitat és que, a més de la nota de tall, els aspirants a mestre tinguin més d'un sis en les proves de llengua de la selectivitat. També s'ha plantejat demanar un mínim d'anglès, però sobre aquest punt l'acord és menor.

Un estudi realitzat pel CIC indica que, si s'exigís un set en els exàmens de llengua de selectivitat, les facultats d'Educació es quedarien només amb el 10% dels alumnes actuals, segons fonts dels degans. Això és, que el 90% dels estudiants de Magisteri no va arribar al notable a castellà i català. Si la nota sol·licitada fos de sis, les facultats tampoc no s'omplirien, assenyala aquest estudi.

"Sens dubte que veiem necessari millorar el nivell de llengua dels estudiants d'Educació, però la manera de fer-ho encara no la tenim clara, cal madurar-ho i consensuar una opció sense presses", assenyala Albert Batalla, degà de la facultat de Formació del Professorat de la UB. A les universitats preocupa que uns requisits alts deixin una mica buides les aules.

Amb tot, només hi ha dues maneres d'aplicar una mesura d'aquesta envergadura. Una, que el Ministeri d'Educació, dirigit per José Ignacio Wert, modifiqui els criteris d'accés per a tot Espanya. De moment, Wert no s'ha pronunciat, i això que ha parlat de moltes coses. Una altra opció seria que les facultats establissin en les seves memòries acadèmiques requisits propis. Aquesta és la via que considera la Generalitat.

Ensenyament i Universitats plantegen altres mesures per a la millora de la formació inicial del docent, com la tornada de les quotes per a l'FP, que augmenti el contacte més entre universitat i mestres en actiu o la creació d'una xarxa de centres de referència per fer pràctiques, explicava la setmana passada el secretari del CIC, Claudi Alsina. Albert Batalla apunta a més altres fronts que reforçarien el sistema educatiu: estabilitat normativa, una millora de l'atenció a la diversitat dels alumnes i més recursos.







PROGRAMES D'ENSEYAMENT EN VALENCIÀ PRÀCTIQUES ESCUELA 2



Les dades sociolingüístiques de l'entorn de la Canyada  on es situa l'escola on vaig fer les pràctiques, és  en general és un zona castellà - parlant, en general en va  cridar l'atenció que no hi havia quasi multiculturalitat en l'escola, menys dos xiquetes adoptades, que procedien una d'África i una altra d'Àsia.



En conte a les característiques del centre: un dels principis que definix el seu Projecte Educatiu i que és la base del seu dia a dia és ser "escola Inclusiva "que acull i atén a tots els alumnos/as i les seues diferents realitats, a fi d'aconseguir de tots ells l'èxit escolar, entenent aquest, com a optimització de les seues pròpies potencialitats. Partint per a això del principi d'equitat educativa, amb  que Escola 2  s'implica de forma activa, treballant per compensar les situacions de desigualtat personal, cultural, social i prestant una especial atenció a les derivades de la discapacitat.
 A l’assignatura de  Valencià han estudiat les fruites, aliments i llocs on es venen, retallant les fotos de revistes i classificant-los en cartolines. També van llegir un conte en valencià fet per un xiqueta marroquí i jo els vaig ensenyar a escriure algunes paraules en àrab. A més també els vaig llegir el conte de "Rinxols d'or i els tres ossets
Respecte a les característiques lingüístiques del centre, cal destacar el seu programa plurilingüe: en l'escola s'impartix des d'infantil el valencià i anglés i el francés comença a impartir-se com a assignatura optativa en secundària. El pla de normalització lingüística en el centre respecte al valencià seguix la línia PIP, la incorporació progressiva del valencià en les rutines de classe, en els contes, en els tallers, en el repertori de cançons, poesies, en els cartells i cartes a pares, documents administratius, actes de les reuniones... incloent la busca de situacions d'immersió lingüística: acampades amb monitors valencià parlants, obres de teatre en valencino, compte contes, películas... aconseguixen així aconseguir els nivells proposats en el pla general de l'escola.
A més també hi ha una Incorporació progressiva de l'anglés com a llengua contingut a través de contes, tallers de plàstica i psicomotricitat, així com en l'hora específica de cada grup i alguns cartells amb vocabulari en anglés per l'escola com en els servicis.

A més vaig poder treballar amb un xiquet autista, el cual no parlava res, però si escrivia completant frases en castellà  i valencià on es posava en una cadira més junt amb els seus companys. Alguns d'estos xiquets i xiquetes necessiten modificacions més o menys significatives del currículum ordinari, però otros/as precisen d'un currículum especial ja que les seues prioritats es troben en els continguts referits a hàbits d'autonomia social i personal. Són estes habilitats, destreses i coneixements els que permeten desembolicar-se en la vida futura, en el cas de quan vaig ser a la piscina amb ells i vaig haver d'ajudar a desvestir-se a un xic de 15 anys.









L2


DEU IDEES BÀSIQUES PER A POTENCIAR L'ADQUISICIÓ D'UNA L2


http://es.slideshare.net/tinoserracompany/3-ladquisici-de-la-segona-llengua-presentation


1.L’adquisició d’una L2 es fa possible participant en intercanvis comunicatius de qualitat i en quantitat suficient.
2.La importància de la conversa genuïna és indiscutible en l’adquisició de la L2.
3.La comprensió és la base per al desenvolupament lingüístic. El desenvolupament exigeix paral·lelament la parla i l’escriptura sistemàtica.
4.En el context escolar, la llengua del professor i els intercanvis amb la resta d’aprenents són la font més important d’input i el context natural d’experimentació del coneixement lingüístic.
5.Hem de partir del que l’alumne vol dir, i això ha de ser la base del que dirà a continuació.
6.Cal recollir els temes que proposen els alumnes i cal proposar aquells que els interessin.
7.Hem d’evitar les pseudoconverses centrades en la forma i no en el contingut.
8.El professorat ha de dominar les modificacions conversacionals.
9.La correcció lingüística del docent condiciona la parla dels aprenents.
10.Si l’alumne aprèn a “preguntar”aconseguirà més inputs i entendrà millor el que rep.

NORMATIVITZACIÓ I NORMATIVA


PREZI: NORMATIVITZACIÓ I NORMATIVA
http://prezi.com/fqkfd5y5_t6f/edit/#68_18082097

Història del procés de normalització i normativització
http://timerime.com/es/linea_de_tiempo/358727/Histria+del+procs+de+normalitzaci+i+normativitzaci/


La normalització lingüística consisteix en fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi. Per a aconseguir això, s’ha de passar per un procés d’estandardització o normativització, perquè tota llengua necessita d’un estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mitjà-alt.

Així, doncs, el concepte de normativització fa referència al procés d’establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d’una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estiga normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu, o diccionari de la llengua.

Les diferents comunitats lingüístiques solen disposar d’algun tipus d’entitat encarregada de vetllar perquè el model de llengua normativa siga l’adequat, tenint en compte els canvis en el llenguatge col·loquial, els avenços tècnics i científics, etc. El model, doncs, s’ha d’anar actualitzant i adaptant a les necessitats de cada moment. En el cas de la nostra llengua, actualment qui fixa aquest estàndard és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

D'altra banda, cal dir que, davant les pressions que poden sofrir les llengües i, en especial, les llengües minoritzades, els parlants poden respondre amb actituds de lleialtat lingüística. Uriel Weinreich, autor a qui es deu el concepte, el definix com: «un principi en nom del qual les persones s'ajunten amb els seus companys de parla conscientment i explícitament per tal de resistir canvis tant en les funcions de la seua llengua (com a resultat d'un canvi de llengua) com de l'estructura o el vocabulari (com a conseqüència d’interferències)».





UNA HISTÒRIA AMAGADA


A través de testimonis de gent major que ha viscut tota una història de repressió i prohibició cap al català, fins als testimonis més joves que amb la seua faena dia a dia fan possible la resistència de la nostra llengua se'ns conta, amb aquest documental, una història amagada. 

Com el valencià, i amb ell la nostra cultura, han patit la discriminació durant els últims anys i com les noves generacions lluiten per recuperar-lo.

CAES ANTONIO FERRANDIS I PROYECTE CAMÍ OBERT






Com he mencionat anteriorment, fa uns mesos vaig estar treballant durant dos anys com voluntària al projecte Camí Obert, el qual tracta de combatre l’exclusió social de les famílies i xiquets al Barri de la Coma, el qual es un barri d’acció preferent, es a dir amb alt nivell de desocupació, immigració i absentisme escolar.
El meu paper al projecte, era de monitora amb el xiquets de Primària on els cuidaven quan les mares estaven fent els seus cursets, i fèiem amb ells els deures, tallers, anaven al parc, les donava classes d’informàtica tots els dijous...
El plantejament de la llengua en aquests casos com és una escola CAES, es molt diferent a la resta, moltes vegades s’eliminen o tenen molt poc de temps de assignatures como Valencià i anglès, per a impulsar amb major nombre d’hores assignatures troncals com la llengua castellana o les matemàtiques, recolzant així  la lectoescrituta i les operacions bàsiques, i amb la resta d’assignatures lo important es relacionar els coneixements amb el seu entorn, i poc a poc ampliant l’àrea d’informació.


Segons la meua experiència considere que es fonamental que el mestre domine suficient bé la llengua per tal de que hi haja una bona comunicació entre el seus alumnes i sobretot als cassos en el que hi haja molta immigració a l’aula.
Per exemple al meu cas, quan els xiquets del Magreb es barallaven i la mestra no podia amb tota la classe, en aquell moment jo m’acostava a ells i els cridava l’atenció en àrab i de seguida es quedaven parats sorpresos de que una mestra els enteguera el que estaven dient i saguera àrab, immediatament es quedaven ven asseguts, per això seria una bona idea que haguera in intèrpret o lector a les classes.
Per altra banda aquets xiquets, encara que han vingut ja majors a Espanya, ara a l’institut perfectament parlen el castellà i el valencià i inclòs ajuden als altres xiquets al projecte com recolzament dels nouvinguts.
Es una gran experiència en la qual aprenguem tots. Considerant així que l’inmigració es una nova dinàmica social que requereix d’esforç per part de tots amb tal d’aconseguir m’antindre les quotes aconseguides de cohesió social i desenvolupament.
Així l’escolarització dels alumnes immigrants a les escoles suposa, un repte per al desenvolupament del projecte educatiu i curricular del centre que deu vores transformat de tal forma que responga a les necessitats educatives de tots el alumnes i una oportunitat per a potenciar el treball en equip del professorat, per a coordinar-se millor, per a experimentar noves metodologies en un marc d’innovació que beneficie a tots. 







CONCEPTES TEÓRICS


Substitució lingüística

Substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.
L'abandonament de la llengua pròpia es fa palès en l'aïllament geogràfic progressiu i la regressió territorial i en la reducció de l'ús de l'idioma en la seva extensió demogràfica, en la reducció en l'expansió demogràfica i en els seus àmbits d'ús. Aquesta retracció també es manifesta, i com a conseqüència de la pèrdua d'àmbits d'ús, en la reducció de la seva variació interna, en la interferència lingüística unilateral, en la transformació de les normes d'ús lingüístic i en la pèrdua de valor d'ús i simbòlic per als seus parlants.
Si continua la dinàmica de la substitució, pot acabar amb la desaparició completa d'una llengua. Aquest pot ser l'objectiu d'una política lingüística determinada, a través d'una planificació lingüística.
Per a mesurar l'ús d'una llengua al llarg de la vida d'una persona, o més sovint a través de diferents generacions en una comunitat lingüística s'empra l'índex d'assimilació. Aquesta dada és el percentatge de persones d'una llengua materna determinada que a casa en parlen més, sovint una altra.
El moment crucial del procés de substitució lingüística s'esdevé quan una comunitat lingüística torna bilingüe majoritàriament vers una altra llengua, la mateixa per a tots els seus membres, a la qual a poc a poc traspassa la seva lleialtat. Aquest traspàs de la lleialtat pot ser, però, anterior a l'adquisició de la competència en aquesta altra llengua i ser, doncs, una causa fonamental de la bilingüització i la substitució. Aquesta bilingüització, però, només afecta la llengua recessiva i no la dominant o expansiva, de manera que es tracta d'un bilingüisme unilateral.
Unes altres característiques de la situació de minorització provocada pel procés de substitució lingüística és la interposició lingüística i la interferència unilateral i massiva, que afecta els subsistemes de la llengua. La interposició i la interferència impedeixen l'actualització de la llengua de manera genuïna i la seva visibilitat per les altres comunitats lingüístiques.
La substitució lingüística és el procés contrari al procés de normalització lingüística, i és, doncs, reversible, parcialment o total. Els processos de normalització lingüística també són el resultat d'una planificació lingüística i, per tant, conscients i fruit d'una política lingüística, per a l'aplicació de la qual cal poder polític. També la mort lingüística és reversible, com ho ha demostrat el cas de l'hebreu, però calen unes circumstàncies excepcionalment positives, com ho demostra, en negatiu, el cas irlandès.
La transmissió intergeneracional de la llengua i la representació social que els parlants tenen del seu idioma són les principals variables del procés de substitució.

CONCEPTES TEÓRICS


Llengües minoritàries i llengües minoritzades.


Llengües minoritàries: Són aquelles que resulten de fixar un criteri  quantitatiu. Diem que una llengua és minoritària quan té un escàs nombre de parlants. La xifra, a partir de la qual una llengua es pot considerar minoritària, pot variar segons criteris. A la terra hi ha aproximadament més de tres mil (3.000)  llengües i cinc mil milions (5.000.000.000) de persones, la qual cosa dóna una mitja d’un milió sis-centes mil (1.600.000) parlants per cada llengua. Només quinze llengües són parlades per més de 50 milions de persones, entre les quals sumen més de la meitat de la població mundial. Dins d’Europa es consideren minoritàries llengües com el suec i el búlgar (8 milions), el català (7 milions), el danès (6 milions), el noruec i el finès (4 milions), l’albanès i l’eslovac (3 milions) etc.


Llengües minoritzades: Són aquelles que pateixen una interposició d’una  altra llengua i suporten un procés de retrocés. Tots els seus parlants es veuen  obligats a usar un bilingüisme. Exemples de llengües minoritzades són el bretó, gal·lès, occità, català, èuscar, sard, etc. Pot haver llengües que no siguen minoritàries i siguen minoritzades (per exemple el castellà a Puerto Rico o el de l’alemany a Alsàcia, el francès a Canadà, el gallec a Galícia, etc.) Així com també pot haver llengües minoritàries que al seu estat no són minoritzades com el suec, l’albanès, etc.


Els parlants normals (no els altíssims executius, els diplomàtics i els catedràtics), els qui treballen cada dia a peu pla i surten de casa, pugen al metro, arriben a l’oficina i, si de cas, estiuegen en un apartament de la costa (tercera línia de mar) a vuitanta quilòmetres de casa seua, aquests no somnien milions; i tenen prou sort si poden comptar amb els dits de les mans el grapat d’unes bones amistats que fan la vida agradosa. Cal veure-hi clar: si hom necessita una altra llengua, ja l’aprendrà de grat i sense complexos; i el que no es pot fer (perquè no és ètic) és valorar les llengües de més a menys a causa del nombre dels seus parlants: una llengua és el patrimoni d’un poble, és part dels seus senyals d’identitat, les estadístiques no hi tenen res a dir, res a veure. 



CONCEPTES TEÓRICS


Contacte de llengües: Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística:                                     



La sociolingüística defineix la diglòssia com el fenomen segons el qual els parlants que coneixen dues llengües tendeixen a especialitzar-ne l'ús lingüístic. 
La varietat A és la llengua de prestigi (alta), utilitzada en l'aprenentatge i en la producció literària, i la varietat B (baixa) s'aprèn per transmissió familiar i s'utilitza en situacions col·loquials. 
Cal diferenciar entre el bilingüisme, fet individual, i la diglòssia que té caràcter social. Es poden distingir quatre situacions: 

1. Diglòssia i bilingüisme: els membres d'una societat saben expressarse en dues llengües (A/B) i les empren en situacions diferents. 

2. Diglòssia sense bilingüisme: en una societat una classe social, generalment la dominant, parla una llengua que només coneixen els individus d'aquest grup.

3. Bilingüisme sense diglòssia: en una societat els individus aprenen voluntàriament una segona llengua que no influeix en els usos de la pròpia.

4. Ni bilingüisme ni diglòssia: es produeix en comunitats monolingües. Parlem de conflicte lingüístic quan les dues llengües en contacte competeixen entre elles i una domina a l'altra. Aquesta situació es resolt amb la 
substitució lingüística (la llengua forastera substitueix la pròpia) o amb la normalització lingüística (cohesió de la comunitat lingüística).


Els objectius de la normalització són:
  •  Augmentar el nombre de parlants i la freqüència d'ús de la llengua.
  •  Normativitzar la llengua i ocupar tots el àmbits d'ús.










NOTÍCIA



El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha dictat una sentència a favor de la fórmula usada per la Generalitat per a la casella lingüística dels fulls de preinscripció escolar dels xiquets de 3 a 7 anys. Així, respon a un recurs d'un particular que demandava el Govern defensant que aquest sistema establert per la Generalitat respecta igualment el dret dels immigrants i no augmenta encara més la seva segregació. Els fulls de preinscripció pregunten quines llengües entenen els alumnes, indicant que si no comprenen el català hi ha la possibilitat de rebre l'escolarització en castellà durant un període d'adaptació.

LIPDUB


  LIPDUB "PUJA AL VAIXELL DEL VALENCIÀ"



TEXTOS PERSONALS


VALENCIA - MARRAKECH, FILLS D'INMIGRANTS

Al llarg dels darrers anys milers d’estrangers han arribat al nostre país amb la intenció de trobar un treball i una llar dins de les nostres fronteres. Molts d’ells no s’han quedat només amb això, sinó que han decidit crear una família lluny de les seves ciutats d’origen, en un territori on sovint la cultura i l’idioma els resulten aliens.

Aquells que han immigrat van afrontar al seu dia i sovint continuen afrontant tot el procés d’adaptació a la nova situació: aprenentatge de la llengua, creació de noves xarxes socials, conèixer l’entorn que els envolta… A més d’una nova identitat, la de l' estranger o immigrant. Però, i els seus fills? Com els afecta la condició dels seus pares? De quina manera l’origen dels seus pares influeix en la construcció de la seva pròpia identitat? De quina manera la nostra societat  influeix en la construcció de la seva identitat en considerar-los immigrants de segona generació?

Es el cas de la meua história familiar, mon pare es del Marroc, exactamente de Marrakech i va vindre a Valencia ja fa 20 anys, per a finalitçar els seus estudis de educació física, ma mare es Valenciana i jo i els meus germans vam naixer açí a Valencia. Desde sempre, quan era menuda, m'han fet la mateixa pregunta una i altra vegada, "¿tu que et sents espanyola o magrebia?", i jo sempre he contestat el mateix "jo soc com el café amb llet: soc Valenciana i Marrakchia", afortunadament com filla d'inmigrant sempre he pogut estar en contacte amb ambdues cultures i he pogut viure molt bones experiencies aprenent d'ambdos, jo pense personalment que aço es lo bo de ser filla d'inmigrant, que t'enriquixes molt més, no a soles de la cultura, gràcies a aixó soc bilingüe ja que com he dit abans sempre he estat en contacte amb la meua cultura àrab i mon pare ens ha parlat àrab a casa, aixó m'ha servit  també molt en les meues experiencies com a docent durant les meues pràctiques, en les que he pogut estar en contacte i comunicarme amb xiquets del Marroc que acabaven de vindre del seu país i el professors no podien quasi comunicarse amb ells, la veritat que ha sigut un grata experiencia, amb la qual a partir d'aquells díes estic colaborant en un proyecte multicultural amb ells, que més en d'avant al blog tractare. :) Per aixó puc dir que mai he tingut problemes amb la llengua i que com valenciana que soc el parle sense molta dificultad.
A més el estar inmersa en dues cultures a creat en mi una identitat personal plena de valors com la tolerancia, obrirme la mentalitat cap a la multiculturalitat, el ser més empàtica... per aixó m'agradaría molt poder treballar també com professora d'espanyol per a extrangers.
Moltes vegades mantenim la idea que existeixen dos grups: «els d’aquí» i «els de fora», agrupant, a més, pares i fills en el mateix grup i fent més complicada la construcció de la seva identitat, la sensació de total pertinença a la societat en què van néixer i en què conviuen, en segon lloc reflecteix la idea que els xiquets han de fer alguna cosa per a aconseguir ser vistos com a locals, sigua passar un temps en la societat receptora, sigua aprendre les seves llengües, desenvolupar un sentiment de pertinença, o bé unes quantes d’aquestes coses a la vegada, condició que no s’exigeix a la resta dels seus companys.
Referint-se als seus orígens i a la seva identitat, l’escriptor francolibanès Amin Maalouf mencionava: «A vegades, quan he acabat d’explicar amb tot detall les raons per les quals reivindico plenament totes les meves pertinences, algú se m’acosta per dir-me en veu baixa, posant-me una mà a l’espatlla: és veritat el que dius, però, en el fons, què és el que et sents?». En efecte, durant el procés de construcció de la seva identitat, els fills dels immigrants sovint es troben en una disjuntiva. Hereus de dues societats diferents, són capaços d’identificar-se amb totes dues sense acabar de pertànyer a cap. Tot i això, el que és una paradoxa d’aquesta disjuntiva és que no parteix d’inquietuds personals, sinó que ve imposada des de fora. Què mentre aquesta societat no els considera totalment «d’aquí» per mostrar trets físics diferents o un nom i cognoms que ens resulten inusuals, de la mateixa manera, en la cultura dels seus pares tampoc no són acollits com a iguals perquè actuen i parlen d’una manera diferent. Estrangers en ambdós territoris, els fills d’immigrants es troben durant el seu procés de socialització amb infinitat d’ambivalències i missatges contradictoris que fan que aquest procés resulti més complicat, 
La realitat és que tots som hereus de cultures diverses, si entenem per cultura com a quelcom no solament imposat per un origen geogràfic, sinó les diferents experiències i valors que han conformat la nostra personalitat i la dels qui ens envolten. Al llarg de la nostra educació ens veiem influïts per la professió dels nostres pares, pels gustos dels nostres amics, pels ensenyaments dels nostres professors, etc. I tota aquesta informació la rebem, la processem, decidim quina afegirem a la nostra pròpia identitat i per què, conformant el puzle de la nostra identitat. I cosa que és més important, ho fem cada dia i d’una manera natural, sense que això suposi un esforç de part nostra.
L’ésser humà és capaç d’acceptar valors de cultures diverses i d’unificar-los en una sola personalitat, fet que ens confereix una identitat única. En el moment d’eliminar les etiquetes que diferencien aquests xiquets de la resta dels seus companys de classe, en el moment d’entendre que no sempre hem de pertànyer a un únic lloc i que el fet de provenir d’orígens diversos, lluny de ser una font de conflicte ha de ser una oportunitat, facilitem tot el procés de construcció de la seva identitat. O almenys, l’equiparem al de la resta de la societat a què pertanyen, afavorint una societat més justa i igualitària en la qual tots els ciutadans se sentin representats.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ














En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i A la comunitat valenciana hi ha dues cadenes, Canal 9 i Punt dos. La primera usa el valencià fonamentalment als informatius i als programes infantils i juvenils, mentre que la segona és pràcticament tota en valencià però amb molt poca audiència perquè té una programació menys atractiva, amb reportatges i pel.lícules doblades al valencià però d’escàs interés. La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació. Pel que fa a la premsa, solament tenen de tirada diària els periòdics publicats a Barcelona l’Avui i El Periódico de Catalunya…
Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio. tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació. Així, doncs, encara queda molt de camí per aconseguir programés de qualitat i en valencià, tot i que no es pot oblidar les emissores de ràdio i televisió locals i comarcals que s’esforcen per aconseguir amb poc de pressupost una televisió en valencià. Encara no comptem amb un diari fet des de la nostra Comunitat totalment en valencià, tot i que està El Punt, periòdic setmanal d’àmbit comarcal. La revista El Temps, setmanari que ve publicant-se des de 1984 amb rigor periodístic i amb difusió tant a les comarques valencianes com a Catalunya i Balears ja que presenta prou informacions sobre les terres catalanoparlants. També la revista mensual Saó es fa en valencià i és molt interessant des del punt de vista cultural.

NORMES DE CASTELLÓ



Normalització lingüística " És aquell procés a través del qual una llengua que ha patit un procés de minorització o que no ha desenvolupat totes les seues potencialitats recupera l’estatus perdut o construeix tots els elements necessaris per constituir un instrument de comunicació, de cultura i de construcció del món apte per a totes les necessitats modernes. El terme fou encunyat per J. V. Aracil". Per seguir llegint, cliqueu ACÍ.

Normativització lingüística:  Procés d’elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a una llengua o varietat lingüística.

Revisar aquests conceptes implica recordar, en principi, la tasca de Pompeu Fabra  POMPEU FABRA
La base perquè a 1932 es pugueren consolidar unes Normes que unificaren criteris i serviren per reforçar la nostra llengua: Les Normes de Castelló.





Però...."normativització és un concepte filològic que tan sols representa un aspecte de la normalització (concepte sociolingüístic), ja que el fet de crear un instrument apte per a tots els usos lingüístics no implica que aquest instrument es faça servir." (tret de Paterols)

HOLA !


Aquest blog, LA TEUA VEU COMUNICA es una ferramenta on podreu trobar informació i recursos diversos de l'àrea de  Desenvolupament d' Habilitats Comunicatives en Contextos Multilingües,  per coneixer els plantejaments d'aprenentatge i desenrotllament de llengües, que analitzen els processos de comprensió i expressió lingüístics, els gèneres orals de l'escola i la interacció verbal en l'àmbit educatiu. El contingut es completa amb una reflexió sobre l'actuació docent encaminada a desenrotllar la parla dels alumnes, i amb un conjunt de tasques i projectes concrets per a la millora de la seua competència oral. 
Feta per Karima Azzoumi, estudiant de Magisteri de Primaria amb menció d'Educació Física a la Facultad de València.
Així el blog es dividix en Conceptes Teórics, Notícies D'actualitat i Textos Personals. 
Espere que vos agrade :)